En el meu diccionari personal Júlia no era, fins ara, sinó el personatge de la magnífica novel·la d’Isabel-Clara Simó. Júlia era l’obrera, els telers d’Alcoi, la Revolució del petroli, l’ambició. No hi havia cap Júlia a la meua vida. Però amb la meua estada al Priorat, aquest nom s’ha fet carn, sang i existència. Ara aquest nom s’ha omplit de terra fèrtil, de marges, d’ametlles torrades, de cabells arrissats, d’una càmera sempre penjada al coll, d’ulls foscos i de silenci, un silenci de pedra, present, fecund, d’aquella mena de silenci que guarden les persones que saben escoltar, que saben mirar, que saben aprendre de tot, fins i tot de les paraules sobreres dels altres. Ara la paraula s’ha fet carn i Júlia serà sempre més, mentre la memòria m’acompanye, Júlia Viejobueno.
A la definició cal afegir que per a mi ha esdevingut ambaixadora de les persones que arrisquen per la terra, que l’estimen i la treballen amb tot l’esforç que això implica, que viuen cada moment amb intensitat mineral, que observen atentament no solament el paisatge sinó també les persones que l’habiten. I que tot això conjura el meu respecte més profund. Ave, Júlia!