Vaig agafar un dels llibres que hi havia a la meua cambra. En obrir-lo a l’atzar, vaig llegir-hi «...que també es deia Carles» i, per un moment, em vaig sentir interpel·lat. —Quina bestiesa —vaig mormolar—. És només una casualitat.
Vaig mirar els crèdits: l’edició era de feia trenta anys.
Vaig seguir una mica la lectura, però no podia treure’m una sospita de sobre. De fet anava creixent de manera insidiosa.
L’endemà ja marxàvem. Les cambres del replà eren obertes, buides d’equipatges. No ho vaig poder evitar: vaig entrar a la de la vora. Al prestatge, tal com sospitava, hi havia el llibre. Vaig comprovar que es tractava de la mateixa edició. Vaig buscar la pàgina que havia llegit a la meua habitació. El llibre em va caure de les mans. Hi posava «...que també es deia Mercè».