Pedra negra i pissarra del Priorat. Diuen els que en saben que és per aquesta pedra peculiar que els vins del Priorat i el Montsant són tan especials. A mi, a banda del color i la textura, me n’agraden les palatals que la fan, com si la llengua ja avancés, en aturar-se plana i sencera, contra el paladar, el resultat del fruit que en rebrà els minerals i es convertirà, madurat, collit i reposat, en un vi dens, potent, d’aquells que eixamplen la boca quan s’hi evaporen a dins.
Sembla un sòl despietat: sec, costerut, intractable. La primera persona que hi va plantar vinya devia estar molt desesperada o molt boja. Però la duresa del sòl fa el vigor del vi, la seva raresa coratjosa.
La temeritat, la fe, les sorpreses d’una matèria esquerpa: d’aquí neix tota forma d’art.
Té raó en Foix, no hi ha llicorella, hi ha munts de llicorella, que semblen pedra preciosa deixada a terra. Un tresor que t’espera.