Pedra negra i pissarra del Priorat. Diuen els que en saben que és per aquesta pedra peculiar que els vins del Priorat i el Montsant són tan especials. A mi, a banda del color i la textura, me n’agraden les palatals que la fan, com si la llengua ja avancés, en aturar-se plana i sencera, contra el paladar, el resultat del fruit que en rebrà els minerals i es convertirà, madurat, collit i reposat, en un vi dens, potent, d’aquells que eixamplen la boca quan s’hi evaporen a dins.
Sembla un sòl despietat: sec, costerut, intractable. La primera persona que hi va plantar vinya devia estar molt desesperada o molt boja. Però la duresa del sòl fa el vigor del vi, la seva raresa coratjosa.
La temeritat, la fe, les sorpreses d’una matèria esquerpa: d’aquí neix tota forma d’art.
Té raó en Foix, no hi ha llicorella, hi ha munts de llicorella, que semblen pedra preciosa deixada a terra. Un tresor que t’espera.
Les pedres també saben plorar, va dir un poeta, i no anava errat. Però es va quedar curt. Les pedres tenen el seu propi idioma. I volen comunicar-se amb nosaltres. Amb obstinació tectònica, sense pressa. Porten segles sota els nostres peus, de manera que no els importarà esperar-se una mica més. S’esperaran en silenci fins que arribi el moment oportú, fins que es produeixi aquell cruixit d’estrats que s’esqueixen (i es queixen). El crit s’enfilarà aleshores per arrels i esquerdes i ascendirà cap a la superfície amb una facilitat gairebé líquida. I allà, un cop a fora, esclatarà en milers d’esquills. I en acabat el crit ja no serà crit. Serà epidermis. Pell rovellada. Flassada d’escates fossilitzades. Escorça crepitant. Cuirassa de la litosfera. Guardiana muda de secrets geològics.
La Céline s’acotxa amb tota la gràcia del món, el gest de l’home neolític que descobreix la màgia del blat que creix, clava els dits a la terra i n’agafa un sarpadet de roca esmicolada. La fa passar d’una mà a l’altra, amb la tensió del raig de sorra que fa córrer el temps d’un rellotge. És la famosa llicorella, la roca sedimentària que l’escriptor en diria pissarra o, els dies bons, esquist. És l’adob mineral que fa que d’una vinya a l’altra hi hagi un univers de diferències, aquell nom màgic ple de palatals. A l’escriptor li sembla que la Céline no conrea les vinyes, sinó el substrat sobre el qual creixen. Pren una altra mostra, la compara amb la primera, té un altre color i el fruit de la vinya que en treu els nutrients tindrà unes altres característiques. La Céline podria parlar hores de l’estructura química, del ferro, de la porositat de la roca, de com el paisatge es tradueix en el vi que fa. L’escriptor se l’escolta, embadalit, i ben aviat ja no fa cas de les explicacions, i només es fixa en com mou les mans, com es gira quan algú li fa una pregunta, amb quina cura passa el dit pels ceps recargolats. També podria passar hores en contemplació.