Veus els costers tan drets, la vinya en una equilibri impossible i els revolts antibiodramínics que menen als pobles; veus com es drecen els diferents colors de la terra (de vinya, d’ametller, d’olivera...) i els sortints de la llicorella, com un avís aspre que és amplificat per la serra tallada del Montsant; i t’expliquen la relació de contraris que estableixen els dos vents de la comarca, la garbinada i el serer, i tot plegat no pots evitar imaginar-t’ho com un combat. Una topada d’elements que podria convertir-se en una escaramussa sense fi. Però al capdavall el duel es resol amb un «em sembla que serà millor que ens entenguem». I en l’endemig, uns habitants resistents a imatge del paisatge entenen la gènesi d’aquesta lluita i, en la lluita mateixa, troben la manera de sortir-se’n.