En un descampat de la Figuera, sobreviu un malvió. Amb les seues fulles grosses, verdes intenses, tan clorofíl·liques. Aquest estiu de segur que ha florit les seues espectaculars flors vermelles, una mica campanulades. Abans la gent les plantava a prop de les cases, perquè les seues fulles tenen propietats medicinals, una mena de bàlsam mucilaginós per a tractar cremades, que es posa en forma de cataplasmes sobre la ferida. Ara ja ningú no la necessita: a la farmàcia pot trobar totes les cremes que puga desitjar. I, tanmateix, abans aquesta planta era tan estimada que es va estendre per mig món, i en especial era molt volguda pels faroners, que alleujaven amb les seues fulles les ferides pròpies del seu ofici. Mire aquell malvió, i pense que ara ben pocs habitants de la Figuera saben què és aquella planta, per què hi és, què representa, de què ens parla. És una resta d’un temps passat, superat i oblidat. Però la vella arrel del malvió rebrota, i la planta floreix, indiferent a tot. Fins que algun dia urbanitzen la parcel·la, i amb un colp d’aixada un obrer vingut de lluny li done el colp de mort definitiu. Sense saber res de tot açò. Sense saber la llum que encara fa sobre un passat perdut per sempre.