Així ens engendra la natura
que estima la contradicció.
Puixkin
Esser lluny també és una casa.
He vist fondre’s els horitzons
com si cel i terra fossin els llavis
d’una boca que es bada al vent.
No saps com t’arrabasses les paraules,
veus allò que s’arranca i se separa
perquè també som de la llunyania,
del pas estret que s’acinglera,
i de la regata per on corre l’aigua,
osques al fus dels temps convulsos.
No fa un alè d’aire i calles, mut,
en la fosca negra del desconcert.
Et poses la mà a la post del pit
i un silenci de casa buida renta
la llana negra del que no saps dir.