Margalef
-
Un riuet ple de madrilles i bestioletes menudes acull i guarda el secret que penetrar al poble comporta tirar amunt, amunt i més amunt fins a arribar on les roques planten cara a les cases dels atrevits que no les van témer. Però elles, desafiant, treuen pit i a veure qui pot més i les cases, sense vergonya, van guarnir-se amb balcons que quedaven a dos dits de les galtes d’una terra accidentada i abrupta.
«Els pobles del Priorat molt sovint o són dalt d’una roca, com Siurana, o entre pedrasses imponents, com Margalef. La pedra, la geologia pesant, campa com vol en aquesta comarca retorta i accidentada. No sabem si els element arcbotants que van de la casa a la roca ho fan per sostenir l’una o l’altra. Aquest carrer és ombrívol i la llum hi és sempre esblanqueïda i contagiada del gris del conglomerat. Però com que la gent va bastir-hi cases, van voler que hi haguessin balcons, que dimonis. Encara que tot el panorama que s’hi contemplés fos per tota l’eternitat el grumoll petrificat com aquell qui diu als nassos mateixos de l’espectador». Vallverdú, J.; Sirera, T.: Catalunya visió. Volum IV. Barcelona, Editorial Taber, 1968, p. 194.
Vallverdú i Ton Sirera també se’n van enamorar.