A l'escriptor li crida l’atenció que, a diferència del lloc d’on prové, on els marges delimiten espais, és a dir, separen, al Priorat siguen el resultat d’un esforç per domar els pendents de la muntanya i fer-ne possible allò que no ho semblava: la vinya. I està convençut que tot plegat deu voler dir alguna cosa.
La mestra que em renyava perquè quan guixava els fulls sortia dels marges no en sabia res. La mala puta mai no havia estat al Priorat.
1. Olivera sobre el marge
El límit de la pedra,
l’essència de l’arrel
que s’empeny amb la terra
cap a la superfície.
Un cercle mineral
llampega en l’olivera,
el cristall de l’argila,
les espurnes de plata.
Res no es tanca a un espai
tan humà com la terra,
tan de cos com el marge
definit de les mans.
Graó sobre l’escorça,
de fora a dins la pàtina
de grisos contra l’aire,
de dintre a fora el centre,
la recerca d’un centre
que gravita a sobre
dels eixos de la tija,
interior i pols.
2. Vinyes
Les vinyes alçaven els nostres marges
i amb ells posaven en suspens les vores
de la distància que ens separava.
Desconeixíem els colors dels ceps,
els noms dels raïms, la dolçor exacta,
les aromes de roure o de cirera
del vins, els cellers de casa, les formes
d’ensurar, l’enologia dels avis,
l’herència acceptada de les caves.
S’allargaren les rectes de les vinyes
i els nostres aprengueren de l’amplària
dels solcs, d’una nova profunditat
on albergar els sons d’altres indicis.
3. Escriure
Hem enyorat el dir
com un vent sobre el pes
de la calma absoluta,
un nomenar el marge
assolit per lliurar-lo,
per tensar l’interior
i saber-lo capaç.
Hem mantingut la fe
com qui escriu en l’arena
com si no hagués silenci
sobre els traços efímers,
un nomenar l’extrem
esforçat del possible
per trobar el consol.
Hem pres de l’inefable
la mística d’uns ecos
situats a l’enlloc
d’aquest món conegut,
l’escriptura, els sentits
de la nostra caverna
on es vela la imatge,
on s’aferma l’enyor
colpit de les idees.
Hem pres la veritat
com a ostatge a canvi
de la foscor segura
on l’immòbil s’allunya
de la sal del dolor,
una rèplica immune
de ficció acceptada.
4. A peu de pàgina
A peu de pàgina
L’hermenèutica rima
amb les últimes síl·labes
de tot poema.
Significats les formes
d’interpretar la vida
amb les notes escrites—
al peu de quina pàgina?
homo mensura
—utopia i mudesa—
la veritat el verb
on crema la sintaxi.
Dits als ulls, dits al coll, dits al pit, al sexe, cames avall, per terra, tendríssims dits de pedra seca, com un marge esbaldregat. La llum erma d’octubre s’obre mentre tanca, amb una estranya precisió de bisturí, la frontera entre els cossos i l’espai que els circumda. M’ature davall d’una de les oliveres, palpe la terra sostovada. Com poden anar tan farcides d’olives? La biodinàmica em demana una fe que no tinc ni en mi. Només puc creure en l’amor del seu amo, preguntar-li com ha arribat fins ací, igual que a vegades em pregunte des de quins instants jo vaig deixar de venir als llocs on, ara mateix, no estic. L’amo en parla amb un entusiasme voraç. Sent l’angoixa de necessitar urgentment una transfusió de la seua saviesa.
1. Al Priorat el paisatge de marges agafa un dramatisme impressionant. Recordo quan passàvem amb el cotxe de línia, per la carretera vella, i la mare em feia fixar en aquells minúsculs bancalets arrabassats a la costera. I em parlava de l’esforç de generacions per a collir quatre grapats del que fos. Tot just per a no morir de fam. I em feia veure que nosaltres, emigrants que vivíem en un suburbi fangós, teníem una vida regalada.
Ara, des de la finestra de Torredarques, veig com s’hi fan portells que ningú no pot adobar. I els bancals es van desfent a cada tronada. I jo segueixo rere la finestra amb la meua vida regalada teclejant un ordinador i lamentant-me que ningú no tapi aquells esvorancs que assolen els marges.
2. És un llibre que, com la veu d’en Milton Nascimento, sembla que en qualsevol moment ha de desafinar, i en canvi es manté sempre dins la contenció i la precisió. Per això és tan bo. L’autor es diu Roger Vilà.