La Claustre, enòloga, marida vins i textos, com si d’un conte en sortís un altre. Sempre he pensat que les paraules, totes soles, enllà del seu significat, poden ser suaus o punxegudes, amargants o esmolades, n’hi ha que passen fresques gola avall i n’hi ha que piquen a la llengua. Algunes, suposo, deuen provocar una mica de ressaca, com el vi, quan en beus massa. Ella les creua amb les intensitats, els sabors i els colors dels vins amb què fa ballar poemes i fragments de prosa. Mentre l’escolto, penso que els enòlegs tenen alguna cosa de rondallaires, de contadors d’històries. Com els escriptors.