És la dona dolenta que viu als cellers i es beu el vi reposadament. O dit d’altra manera, devia ser la típica dona a qui no agradaven els nens que vivia sola i per això se la culpava dels mals de tothom.
Al racó obscur d’un celler del poble del Lloar, he tingut el goig de conèixer la Maria Ganxa. Sabia de l’existència d’algun dels seus parents llunyans, com ara l’Home del Sac, la Bruixa Curruixa, en Banyeta, l’Esclafamuntanyes, o bé en Sacamantecas, que s’esmercen en la sinistra tasca d’espantar les criatures, però, de la Maria Ganxa, cap persona me n’havia fet cinc cèntims abans.
Quan l’he conegut i saludat, la Maria estava amagada, asseguda i encongida en una petita i empolsinada cadira de boga. Se la veia seca i escarransida com una pansa centenària. Asseguraria que no menja ni una ametlla ni engoleix cap gota de vi des dels temps de la Maria Castanya.
Fa tot l’efecte d’estar trista i esgotada d’esperar i esperar unes criatures que no se li acosten i que, quan ho fan, ja no tenen les mateixes pors i temors que antany. Fa tot l’efecte que, a la Maria, no li queda ni un polsim de força ni una gota d’empenta ni una mica d’esperança. Ai, las!
Per sort i per sorpresa, a vegades, alguna ventada canvia els signes i les direccions dels temps.