Entre el Molar i Bellmunt, està corcat de mines: la mina Lussa, al mas de la Nadala, al barranc de les Calderetes, a Purroig... I més avall, a la serra de Badaceli i a Falset, també n’hi ha. Els fenicis van escampar el plom d’aquestes terres per la Mediterrània. Els romans van fer-se’n les canonades.
El raïm és aeri. El cep i el vinyater són terrenals. La galena, subterrània.
Al cim de tot, campanes. Al fons de tot, cellers de plom. Raïms de galena a sota terra, raïms penjats com ploms dels ceps. Ceps arrapats al mineral. Al sostre dels passadissos de les mines, barbes de puntes d’arrel que gotegen.
La mina Eugènia va ser la reina de les mines dels voltants. Catorze quilòmetres de galeries, vint plantes subterrànies, sis-cents vint metres de profunditat ―com si la galena s’enfonsés per la densitat del plom. La mina va rendir fins l’any 1972. Una foneria pròpia fabricava els lingots de plom. Les cases de la colònia obrera van construir-se en forma de bancals. Hi vivien miners com els dels llibres de Jesús Moncada.
A la segona meitat del vint, el plàstic es va menjar el plom. Ara han convertit la mina Eugènia en un museu amb audiovisual, reconstrucció i botiga. Està bé perquè és molt clar, però sobretot per l’experiència de baixar a la primera planta de la mina ―les altres estan inundades, hauria de fer-les un bus amb les sabates i el cinturó de plom. El plaer sensual de baixar a la mina és semblant al que tenim en capbussar-nos a l’aigua, enterrar-nos en sorra a la platja, o, al bosc, passar amb màniga i pantalons curts entre una densitat de bruc florit. És el plaer sensual del pagès immergit a la vinya, nedant entre licorella seca, fent braça entre els pàmpols. És un plaer de cuc de terra, de ser admesos als budells del Priorat. Contra el que ens esperaríem, el cos s’hi expansiona.
Sortint de la mina, lo Sarraí és ple de miradors. Miradors per mirar enfora. Terreny de muntanyetes i turons, revers dels forats a la mina, pols talc i embarassos.