Una de les definicions gairebé per emmarcar del Priorat és que és un mosaic. Però per què? Com te n’adones? Fins a quin punt? (Soc de fer preguntes, a vegades fins i tot massa.) Si el pensem com una «obra feta de retalls, de trossos diversos» o com un «paviment» elaborat amb «rajoles petites de diferents formes i colors» hi encaixa. També si imaginem que els trossos de vinya, d’olivera o d’avellaners formen infinitat de tessel·les que es compacten d’una manera que semblaria impossible fins a fer un conjunt. Però també és mosaic per l’orografia, per aquest puja i baixa, pels altiplans i la serra del Montsant, pels replecs i les giragonses, perquè arribes a un poble i tens la impressió que cada vegada se t’obre un petit món, un univers amb les seves regles, fins i tot amb les seves paraules i diccions. És impossible dir que triaràs el camí més llarg, perquè qualsevol trajecte és, en general, el camí més llarg. Surts del poble allargassat del Molar que hi fa sol i puges —encara que hi ha moments que sembla que baixis— fins a la Morera de Montsant. Després d’un grapat de revolts —per acumulació, pugen la maregassa i la marejada—, a la Morera et sobta una ventada gèlida. I el més màgic de tot és intuir la xarxa invisible que uneix les tessel·les del mosaic, les mans que teixeixen complicitats.