És admirable la capacitat de supervivència que tenen les mosques. Quan les colpeges, si no les mates del tot, queden com desencaixades: les ales malgirbades, les potes movent-se amb desesperació.
Vet aquí, però, que, si tombes l’esguard al teu quefer i al cap d’uns instants te la tornes a mirar, veuràs que ja és en positura normal. Potser s’està quieta, però el cos ha perdut el desordre. És com si agafés forces, com si es concentrés a viure la curta existència que encara li resta. N’apartes de nou els ulls i, quan ja no hi penses, tornes a veure el seu vol per la cambra. Ho verifiques: al lloc on era ja no hi ha res. S’ha refet del cop brutal. Et torna a emprenyar, però ho toleres: potser s’ha guanyat la indulgència.