Esser natural, és a dir il·legítim, silvestre i boscà, bord i espuri. I vols escriure, aquí, en el trasbals, trescar en el tràngol d’una literatura que sempre és expòsita. Perseguir allò que ens fuig entre la indiferència abominable i barruda i aquest aiguabarreig de pastorals del verd teb més insuls, entre utopies de pa amb fonteta i les revelacions que fa la por, entre la villeggiatura i aquesta herència esporgada de foravila daurada i color de cel que ens enflocam entre localismes costumistes i tractorisme espiritual. I tot crema de viu en viu, i cercam allò que ningú no ha amagat. Quan hi pares esment, veus que als mots, s’hi empelta la fascinació arrogant de no saber deixar de contemplar la natura com a l’alteritat de l’ésser humà. Ja ho deia aquell: esdevenir animal. I vols dir allò que saps pels caps dels dits, perquè també les mans saben de cor i de memòria, i voldries pensar com aquest cingle, o glapir aquella salvatgina que s’entafora a la punta de la llengua.
I esperes que en la lletra menuda que deixes, com si fos la bava d’un caragol, s’hi pugui estirar aquest animal diabòlic de claror amenaçada que et ronda l’espinada de les paraules. Així, fil per randa, i ser aquell que llança l’agulla de biaix i allò que fa amb el cap, ho desfà amb la cua. I alçar les celles.