Professora a l’institut de Falset. Ens vam conèixer en un sopar a casa d’un dels socis del Centre Quim Soler, on els escriptors convidats havíem de compartir textos de creació pròpia. M’avorria una mica, i començava a neguitejar-me, perquè la gent no parava d’obrir ampolles de vi, i jo soc abstèmia, però quan estic envoltada de gent que beu tinc la sensació que alguna cosa estranya em puja al cap, i em sento culpable, ves a saber per què... L’Olga Vila em va distreure de les meves cabòries judeocristianes. Se’m va acostar per dir-me que li havia agradat el poema que havia llegit jo, i vaig pensar: «Quina persona més intel·ligent i sensible!» Per què la gent que em dedica elogis, de cop i volta, resulta d’allò més sensible i intel·ligent? Que l’Olga es digués Olga i fos professora de biologia també em va fer gràcia, perquè la meva àvia paterna, que viu a Sant Petersburg, la meva ciutat natal, és biòloga i es diu Olga. Una altra característica de la meva nova amiga que em va fascinar des del primer moment és que tenia una retirada forta, gairebé sinistra de tan pronunciada, a la poeta moscovita Vera Pàvlova, que vaig traduir fa anys i que vaig conèixer fa mesos (una mica a contracor, perquè em feia por que comencés a parlar-me dels seus cinc marits i a explicar-me intimitats de credibilitat dubtosa). La mateixa forma ovalada de la cara, les mateixes celles, fins i tot una veu i uns gestos semblants. La senyora Pàvlova, però, a part de ser de Moscou (que per a una petersburguesa ja és greu), i d’haver-se carregat, com a mínim, quatre marits esplèndids (el cinquè, el conec: és pallasso de circ, i sembla que, als seus setanta-nou anys, gaudeixi d’una salut i una resistència física envejables), té un ego més gran que la cartoixa d’Escaladei, mentre que l’Olga Vila, que jo sàpiga, no té cap malformació.