Lloc on s’està quan no s’està a lloc. Quan un no té el cap damunt les espatlles sinó que el cap li ha fugit, sense voler-ho, despistat, volant com un globus d’heli, a la voreta de la lluna de València.
Al Masroig hi ha una casa acollidora, plena de llibres i d’aliment per al cos i l’esperit. I un terrat que s’eleva molts metres per sobre del carrer del darrere. Una parra magnífica en cobreix una part. L’amo de la casa ens explica que la va plantar un avantpassat seu (no recordo si el pare o l’avi) al pati de sota de tot. S’ha enfilat amunt amunt per, a l’estiu, protegir els estadants del sol i, a l’hivern, confortar-los amb el seu brancam acollidor. Em pregunto si fa bon raïm. Si fos així seria davant de la perfecció feta planta.