«El que detectem de seguida és el que ens molesta»
Roger Aleu (adalil)
Dubta per què encara és de nit,
per què una tenebra l’enlluerna.
L’astre mirat no el mira i crema
uns gira-sols que als ulls li obren
la llum segrestada entre espills
giratoris: malsons avall, al taüt
de plata, pregunta quin dubte
és el centre exacte, heliotròpic,
que en treu la tapa, el fica dret
i se l’emporta, vampir de llamps,
amb un breu moviment oscil·latori,
a la cerca fosca d’un darrer raig
o sota els retolats neons d’un bar
on tornarà a pouar tot l’esguard
en la trencadissa rodonor d’una copa.
Massa lineal, massa pla, massa fàcil,
si al buit ha de morir la profunditat
i la pols d’estels pot agranar-se
com molles de pa. En algun dolor
necessari hi ha d’haver l’espiral
que en penombra el desclou i descentra,
que el fa i el desfà, soluble i bell,
com una tendra veritat desvestint-se
a l’emprovador: si tot flueix
mentre ell flueix en un bucle
immarcessible, i sempre és cos
i llunyania tot el que l’orbita,
per quin adéu, amb quin vol,
en quin gir espera retornar?
Una ovella fuig, no s’escapa.
Una abella dansa entre mirades.
Un poeta li plantarà girallunes.
Als vorals del dubte neixen roses.