Discutíem al pati del Perxe. S’esqueien les vagues contra la sentència del judici farsa. Algú sostenia que calia aturar-ho tot; jo pensava que tot, menys els recitals de poesia. Només faltaria. Que era la poesia, el delicte que es jutjava.
També, eixida, badiu, clasta, clastra o claustra. Espai clos i descobert a l’interior o en un costat d’un edifici.
El pati del Perxe es troba al darrere de la casa. Una parra acolorida de tardor, amb fulles verdes, grogues, ocres, vermelles i morades, s’estén sobre la taula per a vuit persones, o més, si s’arramben. A terra, còdols de totes les mides coberts per un entapissat de fulles. Un lledoner emperpalat i d’alta capçada, desobeeix les dues característiques que ha de seguir un arbre d’aquesta espècie: no fa lledons i les seves arrels no són verticals, sinó que s’estenen cap a la canonada del subsol, buscant aigua i aixecant les rajoles. La Roser Vernet l’ha sentenciat i és probable que aviat no hi sigui. Escampades aquí i allà, tot un seguit de cadires de diverses formes, colors i materials, són testimoni de grans trobades i reunions: de plàstic blanc, de tisora verda, de seient trenat i braços metàl·lics, una butaca de canya i l’estructura sense lona de la cadira Butterfly, de BKF (creada el 1938 pels arquitectes Bonet, Kurchan i Ferrari, fundadors del col·lectiu argentí Grupo Austral)
Per terra, distribuïts capriciosament, cistells i testos amb cactus, àloes i altres plantes crasses, i geranis i rosers. De nit, dos fanals projecten una llum groguenca pintant uns cercles definits a la paret. Un vell palmó dins uns argadells testimonia una celebració que encara perdura i la presència d’un infant que, segurament, avui ja s’afaita. A través de les persianes alacantines es filtra al pati la claror de l’acollidora sala de lectura.
Converses càlides en una nit freda. La lluna ens observa.