Esbrancar-se entre la persistència i allò que ens fuig. O ens prenen. O deixam perdre. Aquí, al Priorat, percaces l’ombra d’aquell batec viu d’un lloc que encara no és un parc d’atraccions de l’autenticitat, ni és un espectacle, ni un decorat. Penses amb els ulls i aquestes carenes exhalen l’aire d’una indocilitat resistent, com si fos un reservori obstinat de ser aquesta palpitació emboscada de natura viva i historiada, llibre de meravelles, i t’envesteix com un grop de vent que allibera aquestes terres de ser un santuari solemne i museïficat. Una elegància insubmisa d’anar a lloure, aspra i humil, austera, on la memòria és una expectativa, una manera d’estar a l’aguait, on cada racó, cada volva de pols que alcen les passes, cada bri de llum, cada enfony i cada ànima és centre i creuer, cor i melic, sense escarafalls ni sublimitats. I això fa sentir-te probable, on quasi tot desprèn una discreció que t’empeny a no imposar-te, a fer trama i ordit amb l’arbre i la branca i l’arrel i la pedra, per tal de dir la matèria animada del món. I et fa por allò que té de coagulant l’escriptura que sempre retoca aquesta fluïdesa del que veus i que és palpable i fuig. I és precís. Com si l’ull i els mots vitrificassin fins i tot aquest silenci de llicorella. De vegades l’exactitud et fa passar ànsia, perquè, de cop i volta, no cal que hi siguis, aquí, i els mots són equívocs i vacil·lants, com si t’haguessis perdut en una boira insensata i densa que et fa sentir aquella resistència obscura d’allò que s’agita i no es vol fixar en la permanència irrevocable del rigor que sempre reclamen les coses que passen, quan l’airet toca la menta d’aigua, i aquesta suspensió habitable d’un moment ja és com un herbari de la realitat tangible. I només hi trobes la teva voracitat. Em fa por que l’ull faci del que veig un teatre i només hi trobi els esporguims.