Bé cultural d’interès local (BCIL) en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Catalunya amb el codi IPA-11247
Carrer sant Miquel, 14 del Lloar
Segle XIX
Cal Pinyol presenta a la façana una porta amb un marc fet de carreus de pedra i una petita ampliació o orella a la part superior, coronada per la inscripció de l’any de construcció. La resta de la façana és arrebossada, amb la part baixa recoberta de pedra. Les altres obertures estan també emmarcades amb un fris llis continu.
La construcció de la casa data del període anterior a la fil·loxera i, per tant, correspon a una època d’esplendor per al municipi. Cal Pinyol pertanyia a una de les famílies més importants que hi vivien.
No estaven pas tan lluny dels altres Pinyol lleidatans de Juncosa, que també eren una família forta que va escampar-se amb contractes, capitulacions matrimonials que ho deixaven tot lligat i ben lligat, per una bona part del territori baix ponentí. Els de Juncosa, que he pogut documentar als llibres parroquials des de principis del segle xix, es van estendre com si fossin cugula sense que ells se’n consideressin pas. Els hereus, pubilles i cabalers van celebrar casoris amb altres famílies de cacics de mig planeta català. Lleida, Mollerussa, Aitona i, per què no el Lloar? Carlins de soca-rel, els garriguencs van pagar fins i tot batallons a la segona carlinada, la dels Matiners, despesa econòmica que en part va ocasionar la seua descapitalització. Els Pinyol no volien cap canvi en el seu univers i sense voler-ho, i fent tupinades i altres romanços difícils d’explicar i d’entendre, es van anar afeblint i afeblint fins a esdevenir ombres d’una grandesa del passat. Eren com dinosaures de la història que, per cataclismes diversos aliens a la seua natura, varen desaparèixer sense deixar rastre d’aquell antic esplendor més que en les restes d’unes cases que feinades ha a mantenir dretes. Ves a saber si la història dels Pinyol del Lloar s’hi assembla una miqueta.