Això vol ser una mena de crònica d’una acció que va acabar tenint un biaix punk perquè les circumstàncies, la natura i el sol que ja queia hi van portar. Fosquejava quan vam entrar a l’ermita. No hi va haver manera d’activar la llum elèctrica, així que vam haver de refiar-nos dels nostres ulls, que mica en mica anaven avesant-se a la negror i anaven palpant els bancs i la blancor de les parets. Tampoc ens passem d’èpica. Van ser els nostres ulls amb l’ajuda dels llums de neó dels mòbils. Aquí teniu l’estampa: aquella il·luminació llampant dels mòbils, aquella llàntia 2.0. que sembla que et vulgui anunciar alguna cosa o et vulgui perforar la còrnia, enfocant esperitada tot el que trobava dins l’ermita. Semblaria cosa de bruixes si no fos perquè el llampec que emeten els mòbils és sabudament i sobradament enfollit. Els moviments esbojarrats dels telèfons es van aturar en sec en el moment que van copsar la peça mai vista, el detall encisador: l’òrgan fructífer dels pins, dels avets i d’altres coníferes descansant a la mà de la Mare de Déu de les Pinyeres, al Masroig, lloc d’alta significació i estima per als seus veïns. La Mare de Déu posava una cara prou plausible de Mare de Déu per sostenir un símbol prou enigmàtic com és una pinya. Possiblement per primera vegada, diries que aleshores vas clissar el veritable sentit de les marededéus trobades. Perquè tu l’havies vist i l’havies trobat.