Una petita caravana de cotxes ens portà des de Capçanes fins a un indret d’on ja no podíem anar més endavant.
Baixàrem per preparar-nos com si haguéssim de fer una marató.
—I ara, tira cap amunt!
I tots, obedients, triscant pels barrancs de la vall de la Parellada, camí de la serra de Llaberia, que se’ns dreçava enfront com un mur infranquejable partint la llunyania en dos fragments: un groc esblaimat i l’atzur radiant.
Un camí duríssim, ascendent, tocat pel sol.
—Falta molt?
—Tot just allí on es veu aquell claper, allí comença tot. Un momentet de res i ja hi som.
I sí, després d’un momentet de tres quarts d’hora de pujar, la recompensa, en forma d’unes pintures rupestres del paleolític, que mostren formes que la imaginació hi fa veure un arquer camallarg amb una bossa a l’esquena i un arc amb fletxes; més enllà, un brau amb una mena de motiu triangular; i, més enllà encara, tres cérvols al sostre de la balma.
Fil per randa, se’ns va anar explicant cadascun dels detalls d’aquell testimoni d’una terra poblada des de feia molts segles.
Hi havia tant de coneixement com de passió i de tendresa per aquella bellesa primitiva, per aquella conca que el temps va anar excavant.
I roman, intangible.