Passat el trencant de la cartoixa, avançant per la carretera-serp (sempre hi ha una carretera-serp que assuauja velocitat i temps) en direcció a Poboleda, en aquest espai que alterna bancals abandonats i bancals en conreu i bancals en trànsit, potser, just en el moment en què la llum blanca del matí es reflecteixi a la pedra seca, en el punt exacte en què enlluerni de cara, allà al bell mig de la carretera, si us hi fixeu, hi veureu un plàtan. No pas un arbre que hi hagi crescut, cosa impossible, alterós des de l’asfalt: el fruit. Groc. Gros. Sol.
Hi desentona.
Se sent especial.
I n’és.
Del tot inútil.