Carrer sense sortida. Cul-de-sac. Atzu-caca. Un dels obstacles a què tot escriptor ha hagut d’enfrontar-se alguna vegada (amb més o menys encert a l’hora de superar-lo). Que el rètol l’adverteixi que al final tan sols hi ha un mur no sempre el farà canviar de parer. En comptes de buscar-hi un camí alternatiu (encara que impliqui fer marrada), l’escriptor hi entrarà de dret per si les mosques. Mai se sap què hi pot haver amagat.
Falca que no cal (o potser sí): En efecte, mai se sap què hi pot haver amagat. El lector ha de ser-ne conscient. El lector ha de saber que l’escriptor ha passat abans pel seu text i l’ha sembrat de mines. I en aquest joc, contràriament al que es pugui pensar, guanya qui en trepitja més. Perquè la literatura t’ha d’esclatar sota els peus, t’ha d’amputar les cames, t’ha d’omplir el cos de metralla. La literatura, en definitiva, ha de mutilar el lector. Si no, llegir esdevindrà la interminable travessa d’un camp erm i polsegós.
Falca que sí cal (o potser no): En efecte, mai se sap què hi pot haver amagat. Si més no, el text serà un laberint. L’escriptor guiarà el lector per camins erronis fins al final. Però no el compadiu pas. El molt imprudent s’ho ha ben guanyat. A qui se li acut refiar-se d’un desconegut?