D’adolescents, a l’institut, si algú trobava que l’altre era massa aspre, li etzibava que era ranci. Són d’aquelles paraules un temps de moda i que després s’apaguen. Al Priorat, segons el regust que el temps i la bota hagin atorgat al vi, poden dir que un vi rancieja. Ara bé, que el vi ranciegi és una cosa; que els homínids en prenguin costum, n’és una altra. A partir d’ara aplicaré el verb als ximplets que el mereixin. Serà un homenatge a aquells adolescents obtusos de polígon que en sabien no gran cosa de la gasiveria del món o de les seves arestes eixutes.