Al tercer dia els porten a Cabacés. L’escriptor sap, ara que ja comença a veure com funciona la comarca, cap al nord. Pel camí els parlen dels del ral·li, que ocupen les carreteres del país amb la fatxenderia del qui es creu aquesta fal·làcia estúpida que assegura que els catalans porten benzina en comptes de sang. Arriben els del ral·li, tallen carreteres, omplen camps i ho emmerden tot, els nens no poden anar a classe i als revolts s’hi instal·len colles d’inconscients que esperen que un Toyota Celica (si és que encara els fabriquen) surti volant després d’una derrapada mal calculada i se’ls mengi. I prou és bona la carretera, estreta, una cinta que busca el pendent adient per travessar torrentades i perfecta per ajustar-se a l’estat mental de l’escriptor, que vol i dol, que es recrea en el principi de mareig que comença a notar. Té ganes que el temps corri o que s’aturi per sempre. De seguida el Fernando li ensenyarà les seves oliveres centenàries, i pensa com passen els anys allà plantades, i pensa també amb les tortugues que va veure a Marçà, que necessiten l’escalf del sol per poder-se moure i que la major part de l’any viuen i es comporten com si fossin pedres.