El nom de Ravel sorgí en les converses prioratines arran de la història del brigadista que he esmentat en l’entrada Amèrica. Un brigadista que era pianista i que perdé el braç en la Guerra Civil. Això ens causà una certa commoció. Com t’ho fas, si perds un braç i ets pianista? Algú, trobe que la Xènia Dyakonova i la Roser Vernet parlaren d’una peça de Ravel, Concert per a la mà esquerra, composta expressament per a Paul Wittgenstein, un pianista austríac que també havia perdut el braç dret a causa de les ferides sofertes en una guerra, en aquest cas la Primera Guerra Mundial. Això devia trasbalsar Ravel, que havia volgut allistar-se en l’exèrcit quan es declarà la guerra i que havia estat rebutjat perquè era baixet, encara que finalment l’acceptaren com a xofer de camions. No cal explicar qui era Ravel, però dos fets de la seua vida em fan volar la imaginació. Un és que l’any 1925, l’any del naixement de ma mare, un punt de referència en la meua concepció del temps i de la història, Ravel féu cinquanta anys, i aquell any s’estrenà la seua òpera L’enfant et les sortilèges, una fantasia lírica sobre un llibret de Colette, una autora que m’estime des de la joventut. De manera que ara, Ravel i Colette naveguen junts en el meu imaginari. L’altre fet que m’esperona a escriure alguna història, és la seua gira pels Estats Units l’any 1928. Allà, Ravel va conèixer George Gershwin, perquè li agradava el jazz i admirava molt la música del novaiorquès. De manera que potser, i dic només potser, coincidiren en algun club de jazz, en alguna sala de música, aquell compositor famós en el cim de la seua carrera i un xicot que tocava el piano, que devia ser molt jove encara, un xicot que ignorava que el camí de la seua vida el duria al Priorat, que no sabia que perdria el braç ni que aquell home, a qui tots saludaven amb respecte perquè era un compositor francès d’anomenada, havia escrit una peça per a algú a qui ell s’assemblaria en la pèrdua, anys a venir.