La fonètica és la veritat de l’idioma. El solsoní adulterat que parlo té la marca dels meus jocs d’infantesa, dels meus pares i els meus avis, de les coneixences, les caminades a la font del Corb i al pont de l’Afrau, la música que escoltava i els llibres que m’esforçava a desxifrar, les meves ferides, la meva vida irreversible. Diuen que renúncia és la paraula més difícil de pronunciar per a la gent d’avui. Tot origen exclou els altres, els que no hem tingut. La vida també és la suma de totes les vides que hem descartat i no tornaran. La fonètica és el rastre d’aquestes tries, la memòria de la nostra boca que, per més que intentem dissimular-la, torna a ressonar només que ens relaxem una mica.
Tot això se sent més bé en un lloc tan dens d’arrelaments com el Priorat. Jo hi era i no n’era; l’admirava des de fora; escoltava aquell doll de llenguatge diferent del meu però ple de detalls familiars; pensava en una vida alternativa, que en lloc de criar-me a Solsona hagués nascut al Masroig o al Molar, que m’hagués mirat el món amb uns altres sons i unes altres pedres i uns altres sants, i em preguntava què hi hauria del meu jo d’ara en aquella altra vida, i a què em dedicaria avui, i amb qui viuria, i amb quins ulls miraria el Solsonès si mai hi anés a parar, i si intuiria en el clot de Vilamala i la serra de Busa un mirall del Montsant, com ara veig en el Montsant els conglomerats màgics del meu país. Viatjar també és una manera de recordar que no es pot recomençar de debò. Tenim la memòria de la nostra boca per dir els altres llocs i tirar endavant.