La part de dintre quan no hi és de natural, sinó que s’hi entafora.
En volia parlar, del reble, de les pedres petites que el conformen, de com és necessari perquè els marges no caiguen, de les formes humils i minerals, de la seua essència perdurable. Volia fer una comparació, entre el reble i la gent modesta, discreta, senzilla: la gent necessària perquè el món no s’esfondre. Volia anar del reble a la pedra i en la pedra, expansionar-me. Contar que les pedres són com els ossos de la terra i que totes en conformen l’esquelet. Parlar de la seua durabilitat, de com representen el cosmos en la seua totalitat. Esplaiar-me amb la porta de la cova d’Alí Baba, una llosa immensa sense pany que només s’obri amb paraules. Parlar dels patrons del meu poble i de tants altres pobles de llauradors, els sants de la Pedra, Abdó i Senén. De com s’invocaven per salvar les collites de les pedregades. Volia discórrer sobre les pedres sagrades, les que fan monument o altar, sobre les pedres màgiques i les pedres precioses, sobre la pedra oculta, la pedra filosofal, la matèria primera. De les seues formes infinites, de la memòria oculta, del seu passat modest i insigne alhora. I en tirar mà dels meus per acostar-me als mots més justos, els versos d’Estellés em cusen la boca amb fil d’empalomar. Qui, sinó ell, amb l’inici del Llibre de les pedres ho podia dir millor?
Temps condensat, reconcentrat o síntesi
dura del temps, carnal, assuavida
per tots els temps, cantelludes cabòries
d’uns anys obscurs, de segles remotíssims,
grapats de temps, oh pols acumulada.