Com aquell llegendari retrat de Dorian Gray que el mantenia sempre jove, el retrat de Quim Soler també el manté sempre present, en plenitud, covant projectes, sense deixar mai de fer-nos companyia. Al Perxe, a l’acollidora sala de passar-hi l’estona, entre llibres i quadres, hi ha penjat l’original del retrat a llapis de Quim Soler. Des que el vaig veure per primera vegada, en una reproducció, em sembla que en un punt de llibre, havia pensat que era un autoretrat. Un Quim Soler pensarós, amb el cap repenjat a la mà esquerra, si volia ser un retrat frontal; o a la mà dreta, si era un autoretrat fet davant el mirall i dibuixat amb l’esquerra. I les tècniques de reproducció m’havien fet pensar que era fet amb tinta xinesa negra. Però és fet amb llapis, i no és un autoretrat. La Roser explica que no en sap l’autor, possiblement anomenat Albert, possiblement company d’en Quim quan treballava a l’agència de publicitat. Veure’n l’original a casa seva i desfer-se la falsa certesa de l’autoria i de la tècnica, i el dubte de la mà: es recolza en la mà esquerra. Amb la dreta deu escriure a la seva manera, torrencial, imparable, com si sempre reprengués aquell text mai no interromput.