És l’hora aquesta en què el sol escampa els raigs horitzontalment. Vaig cap a ponent, per això em cal aclucar els ulls rere les ulleres fosques. Les carreteres brillen, un camí d’argent m’assenyala el retorn a casa meua.
Abans, en sortir de la Vilella Baixa, m’he enlairat entre vinyes arrapades als costers. He passat per Gratallops, vila que en Llorenç coneix només per una estranya notícia escoltada a la ràdio. I avall, cap a Falset, i la N-420 que m’ha de dur enllà de l’Ebre, enllà de l’Algars —frontera blasmada per l’àvia Rosàrio. Em fa nosa la ràdio —diumenges a la vesprada el futbol s’ho menja tot— i no em fa el pes el disc que tinc posat. M’aturo un moment en un trencall (vés per on, un entrador al Masroig que m’havia passat desapercebut) i selecciono un vell amic dels vuitanta: Wim Mertens gemega lànguidament vora el piano. La furgoneta enfila de nou el camí de Móra. Rere la banda sonora m’ha semblat sentir un udol llunyà (no, no és en Mertens).