Viure en aquest món de giragonses, del temps que cal per anar d’un poble a un altre i avançar amb destresa sense acabar de saber què hi ha passat en aquest revolt, ni en el següent, de segur que forja una mena de caràcter. I és una seguretat, probablement: conèixer les dreceres, si n’hi ha, transitar amb naturalitat les ziga-zagues que tant fan de connexió com de deixeu-nos en pau. I són també les ganes de fitorar més enllà que combinen amb l’arrel i no hi són contradicció. Ara penso en la gent d’Alcoi, la ciutat industrial i orgullosa, costeres i ponts entre muntanyes, i en el dibuix precís que l’Ovidi en va fer en quatre versos:
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Vet aquí el Priorat, també.