Durant la tercera dècada del s. XX, entre Falset i Cabassers, hi vivia un home vell, a qui agradava força fumar amb pipa. Tenia el nas llarg i prim, i dos ulls com balins enfonsats sota les celles. Era masover del Mas del Barrot, i passava el jorn al tros. La seva família no venia de Falset ni de Cabassers, sinó de Margalef, una mica més amunt pujant per la carretera. Li deien Miquelet perquè tenia poques espatlles, però ja n’havia fet seixanta-tres.
En Miquelet fruïa escoltant la ràdio quan tornava de treballar. La seva dona se’l mirava de cua d’ull, amb el nas arrufat, i es preguntava perquè s’hi havia casat. «Ets ben beneit, Miquelet» li deia, «si no t’agraden les ametlles, no sé què hi fas en aquest indret». Però ell no se l’escoltava, i encenia la pipa amb el llumí entre els artells.
A la ràdio només es parlava de la guerra. Últimament deien que els nostres estaven guanyant posicions. Però en Miquelet no entenia qui eren els nostres, ni contra qui guanyaven, ni quines eren aquelles posicions. I com que no li vagava d’arribar-se a Falset ni a Cabassers per preguntar, i com que ell encara no havia sentit ni un tret, tot plegat li semblava una rondalla.
De vegades, els diumenges, en Miquelet anava a caminar. El seu lloc predilecte era l’ermita de la Mare de Déu de Foia. Mentre resseguia el camí vell que s’hi enfilava, es delectava la vista contemplant els ametllers: quin color tan bonic que tenien aquelles flors! I quina llàstima que en sortís un fruit tan eixarreït! Però el simple goig d’observar les pinzellades blanques que decoraven les capçades era suficient per a fer-li estimar aquella terra.
Sovint es preguntava qui havia estat aquella Foia que havia donat el seu nom al racó a l’ermita que el coronava. L’havien d’apreciar molt a la seva època. Tanmateix, quan provava d’imaginar la mena de coses que una simple masovera hauria hagut de fer per merèixer tal honor, no se n’hi acudia cap. «Devia ser de casa bona», es deia a si mateix.
Ja gairebé era l’hora de dinar quan el vell va arribar als peus de l’ermita i va sentir unes veus inesperades que s’embarbussaven a darrere uns matolls. De primer es va endur un bon ensurt, però fent ús del seu ben administrat seny, recordà una cosa que havia sentit a la ràdio: «Diu que els nostres soldats estan escampats per la comarca, reposant abans de continuar l’ofensiva. Com serà que no en trobi algun disposat a explicar-me per què lluitem, i qui serà l’enemic vençut». Així que es va atansar al lloc d’on sortien les veus. «Ai mare! Quins uniformes més estrambòtics que porten els nostres soldats: llampants, estrets i sense botons! ni tan sols són iguals, ara sí que no puc imaginar quina deu ser la nostra lluita».
Els dos joves, cadascun amb una pedra plana, rectangular i lluminosa a la mà per on feien córrer les puntes dels dits, se’l van mirar amb expressió pintoresca, com qui observa una fotografia antiga, i van esperar que el vell del Mas del Barrot es presentés. En Miquel va fer una salutació militar desmanegada i els preguntà les quatre coses que volia esclarir sobre la guerra. Els soldats es van mirar l’un a l’altre, com si no entenguessin res. «Deuen ser estrangers» va pensar el Miquelet, «ja m’ho ha semblat que no parlaven català... la cantarella semblava ben bé català, però en realitat no n’he entès res, potser són francesos, o italians. Això explicaria unes indumentàries tan estrafolàries. Però què carai hi fan entre Falset i Cabassers aquesta gent? Aviam si seran de l’enemic? Ai marededéusenyor, valdrà més que escampi la boira o encara em faran presoner».
Nerviós i temerari, donà l’esquena als dos joves un instant per pensar com podia escapar-se’n. En fer-ho, va enfonsar les mans a les butxaques i hi trobà tres ametlles torrades de l’any anterior que no tenia ni idea de com hi havien arribat, però que encara li salvarien la vida. En va oferir una a cada soldat, que li van donar les gràcies en un català que definitivament semblava de fora. «Francesos no poden ser si són tan ben educats». El dos nois es van posar les ametlles a la boca i les van fer esclatar entre els queixals.
De seguida es va adonar que havia comès un error. Si no volia semblar del bàndol contrari havia d’acompanyar-los. Es posà l’ametlla a la boca amb el nas arrufat i la va trencar amb les dents a poc a poc, «però... però quin gust més bo!, ara sí que estic sorprès, resultarà que m’agraden les ametlles, mira que en soc de burro, si ni tan sols les havia tastat! li haig d’explicar a la dona, no s’ho creurà, ara resulta que m’agraden les ametlles!». La guerra, els enemics i la por de ser arrestat li van fugir del cap. Ni tan sols els va fer adéu amb la mà que ja sortia esperitat camí avall.
Un cop a casa, amb la dona assabentada i prenent-lo per boig, es va asseure a davant de la porta amb un sac d’ametlles al costat. Les rosegava com si li deguessin quaranta anys de menjar-ne, mentre pensava en la nova perspectiva que havia adquirit la seva vida en aquell cul de món. De sobte un soroll de rodes li va fer aixecar el cap. Pel caminoi cobert d’herba per on no passava mai ningú, va veure venir dos llampecs que semblaven bicicletes, però les rodes eren més grosses, els pedals més robustos i els manillars plens de mecanismes estranys. Definitivament, havien de ser vehicles militars, perquè els tripulaven els dos joves estrangers de les robes estretes, llampants i sense botons que ara, a més, duien casc. En passar per davant d’en Miquelet, ells sí, el van saludar amb la mà.
Amb el rebombori de les ametlles se n’havia ben oblidat! Va fer un bot i entrà a corre cuita cap a casa. Encara era a temps de sentir el noticiari, a veure si parlaven del que havia vist, potser dirien a quin bàndol pertanyien els italians de les bicicletes futuristes. Perquè, ben mirat, ja no sabia què pensar d’aquesta ridícula guerra, que ara la ràdio anomenava revolució.