El camí dret que s’enfila per sobre de la cartoixa d’Escaladei ens reserva un premi: porta a un replà d’on no ens n’aniríem mai, ombrejat per un til·ler majestuós, un cedre del Líban, un castanyer d’Índia i uns quants plàtans carregats d’anys. Al fons, arrambada a la muntanya, hi ha la Pietat, una casa de repòs vinculada a la cartoixa, diuen que del segle disset. Té el sostre esfondrat, i per la porta es veu el bigam trinxat i estès per terra, i runa que ha anat creixent com les males herbes. Només s’aguanten les parets i una volta de canó que cobreix una font que encara raja. Des d’allà dalt dominem amb els ulls l’escampadissa de murs trencats del monestir i tota la vall encaixada.
Algú va voler comprar la Pietat al seu propietari actual per restaurar-la. La resposta va ser no.
La desamortització de Mendizábal sempre m’ha intrigat. Volien fer entrar els béns de mà morta dins la roda de l’economia i van fer-ne monuments a la desolació, fora del mercat i de tota finalitat útil. Ja és irònic que en diguessin desamortització, d’aquella creació massiva d’escenografies mortuòries. Al cap d’un parell d’anys de saqueig i destrucció Santa Maria d’Escaladei ja era una ruïna. L’acció combinada de l’Estat, els terratinents i els furiosos va resultar infal·lible. Un segle i mig més tard els propietaris civils de l’antiga cartoixa la van donar a la Generalitat. Però la Pietat no va formar part de l’acord. Encara es pot anar esfondrant.
De vegades em pregunto si darrere la desamortització i els seus beneficiaris no hi havia una passió per les ruïnes. Eren els anys trenta del segle dinou; en aquella època de progrés utilitarista, de ciutats emergents i bullicioses, els romàntics d’arreu d’Europa sospiraven vora les edificacions esbocinades, situades al marge de la història i de la productivitat, mig retornades a la terra. Com més violència feia la nova raó a la natura i a la gent, més humanes semblaven les restes de civilitzacions liquidades. Els poetes s’hi acostaven amb tota la seva mala consciència d’homes moderns; en la ruïna hi veien inscrit el dolor de les víctimes del progrés, però també un refugi per a inadaptats com ells. A la vora de les pedres meditaven sobre la infantesa morta, els amors acabats, les immediateses perdudes. La guerra sorda entre la voluntat de construir i les pulsions fosques de la matèria, l’antagonisme que hi ha al fons del món i a dins de cadascú de nosaltres, trobava una pau desequilibrada en els edificis abatuts, una pau que durava en la seva fragilitat.
Mentrestant, de les terres que havien quedat ermes entre les pedres, els pagesos no van dubtar a fer-ne horts profitosos, com recorda en Lluís Porqueres, forner d’Escaladei, que de petit hi corria feliç. I alguns carreus van anar a fer de marges de camí, com vam veure baixant de la Pietat, i d’altres a sostenir els murs de les cases de la Conreria. És la segona vida de la cartoixa, fora de la litografia romàntica.