En un dels racons de la cova de la Taverna on s’hi escola una mica de llum natural, ens hem creuat amb un sàput. Era gros, rodanxó i una mica llefiscós. Tenia la pell de diversos colors —verd, marró, gris i blanc— i els ulls oberts com taronges.
Els visitants hem dinamitat en mil bocins la seva solitud, la seva foscor i la seva intimitat.
Ha semblat, però, que el sàput ni s’immutés per la nostra presència.
Ben quiet, traspuava pau i tranquil·litat pels seus porus. Amb un suau i gairebé imperceptible bellugueig de la mirada, estudiava les nostres intencions i restava atent a qualsevol dels nostres moviments.
Els visitants, per por o per respecte, no ens hi hem acostat més.
Hem captat la seva bella i noble estampa i hem continuat fent via enmig de la foscor.