Quan parlem del Priorat hi ha la tendència a posar-nos seriosos. Potser per l’excessiva solemnitat amb què embolcallem el vi, potser per la majestuositat del Montsant, potser per allò de les arrels i de la terra o pel problema del despoblament o per la por a la sequera o potser per totes aquestes coses alhora.
Però el Priorat és una terra amb molta comèdia. Té un humor propi que li és natural. En aquest sentit també és DO. Un humor que, de vegades, és rude, directe i malcarat. I de vegades és finíssim, enginyós... sempre murri i espontani.
Al foraster, com a norma general, se’l rep sempre amb un somriure. Llavors se’l prova, li fan un «tast» per saber quina mena d’humor calça. Si el foraster s’hi avé o, millor, si també «dispara», l’entesa serà automàtica. Però, ai...! Ai...! de qui que no entengui la conya, no li faci gràcia o sigui massa susceptible: patirà. Patirà perquè l’humor del Priorat és com un engranatge que no té aturador. Tant li fa ser al mig del camp o en una taula ben parada. Tant li fa qui tingui al davant: un gerent, una presidenta, sa excel·lència... o un simple mortal.
Ben pensat: l’humor del Priorat prefereix tenir al davant un simple mortal perquè, als primers, no els agrada embrutar-se les sabates ni riure mentre mengen.