No és un poble del municipi de Tivissa, tampoc no és una entitat municipal descentralitzada (EMerDa) sinó «un municipi independent del baixíssim Priorat» (JBB).
El matí del darrer dia de les «colònies», després d’esmorzar, la Laura Bartolomé ens va enregistrar una entrevista, un a un, a tots els membres del congrés, en un espai deliciós: el reduïdet jardí interior de «la casa de colònies» del Molar, que em va recordar, no sé perquè, algunes cases de la Toscana italiana.
La cloenda oficial o el cant dels adéus la vam fer, oberta al públic, a la Serra d’Almos, un territori molt diferent dels que havíem anat veient, amb carreteres rectes, sense giragonces ni pujades ni baixades.
Al teatre del Casal de la Serra d’Almos, ben ple de públic, ens vam reunir escriptors i adalils, i vam fer una taula rodona explicant un tast de les experiències personals. L’escultor i ferrer de Marçà, Pere Rofes de nom, un home que deu tenir interessos artístics, ens va oferir una escultura «giacomettiana» a cadascun dels poetes i escriptors convidats. Ens va advertir que aquestes escultures, fetes mà, presenten petites diferències de l’una a l’alta, o sigui que esdevenen peces úniques. L’escultura representa un home amb els cabells de punta o esborrifats, no sabem si per alguna ventada o per la manera de ser dels creadors; amb una mà al cor i l’altra al cap, bona manera d’expressar la feina creativa: amb el cap i amb el cor.
Immediatament, i per acabar l’acte, sen’s va oferir un concert a càrrec del trio Vocalinterna, integrat per la família belga que viu al poble, i que nomia Roeck. Descriure el concert mereixeria tot un a part, que no cap aquí. Només afegir que la música era de creació pròpia i que il·lustrava poemes.
Després d’un piscolabis a peu dret, ens vam tornar a asseure a taula per al darrer dinar, al restaurant de dalt mateix del teatre. Després dels cafès i de la xerrada col·lectiva al terrat que dóna a una magnífica vista, qui més qui menys va haver d’agafar els trapaus de l’arribada, més els afegits (vins, oli i mel, gràcies a la Roser Vernet del Perxe del Molar —digue-m’ho clar i sencer—, quintaessència de l’hospitalitat) i tirar Priorat enllà, cadascú a casa seva (si és que hi ha cases d’algú), no sense la recança d’abandonar un possible paradís perdut.