Només podem aplaudir després de Bach, ens ha advertit en Carles Miró, abans de pujar cap a l’orgue de la parròquia de Sant Miquel de Torroja i fer-nos un concert privat. Fa trenta anys que és l’encarregat de tocar-lo i en parla amb confiança, com si fos el seu cotxe. És una joia del 1799, que va construir un organista francès, Jean Pierre Cavalière, però en Carles, crec, s’hi ha bregat tant que en parla amb la mateixa desimboltura que quan parla de la seva feina a la vinya, l’altra meitat de la seva vida. Va començar a tocar perquè Torroja es va quedar sense organista i ell va presentar-se a l’audició. Calia fer la carrera de piano i practicar moltes hores. En Carles em fa pensar que tant la vinya com l’orgue volen paciència, delicadesa i resistència física. M’agrada que un home tan poc solemne en les formes toqui un instrument que ho és tant. Ara últimament, ens diu, quan ve gent com ara vosaltres, els toco la de Juego de Tronos. I ens la toca, esclar, i l’església retruny. I nosaltres aplaudiríem però tenim instruccions precises del músic i ens contenim fins a la Tocata i Fuga.