Els autors i autores assistim, convidats a llegir en públic, a una trobada al Masroig. Hi ha un ambient molt acollidor i l’activitat consisteix en un maridatge entre textos i vins de la comarca. Fa una nit esplèndida i la casa de l’amfitrió és just a la plaça sobre la qual resplendeix la façana de pedra de l’església del poble.
Sempre m’ha commogut descobrir els lligams fortuïts que trama la vida per fer que avanci i que tingui sentit. Aquell matí, a la població de Capçanes, havia sentit fragments inconnexos d’una història meravellosa d’un brigadista de la guerra civil que tocava el piano, que va perdre un braç a la batalla de l’Ebre i que va tocar pels seus companys ferits cecs sense que descobrissin que graponejava les tecles amb una sola mà. Al vespre, a la casa de Masroig, se’m va acostar un home. «Ets l’Àngel Burgas, veritat?». Ens vam saludar i em va presentar la seva dona, bibliotecària de Falset. «Soc en Toni Orensanz. Soc periodista i escriptor. Fa poc em vaig posar en contacte amb l’Ignasi per mirar de treballar junts en un projecte». L’Ignasi Blanch és la meva parella i és un il·lustrador prou conegut al panorama català. Em va sonar remotament que l’Ignasi m’havia parlat d’allò que em comentava en Toni. Tant ell com la seva dona em van parlar amb molta amabilitat i un deix de complicitat o proximitat que, encara que no els conegués, sempre és d’agrair en una primera cita i envoltats de gent com estàvem aquell vespre.
La vetllada va ser un èxit. Les coneixences i els retrobaments van ser claus per a la sensació de benestar que sentia mentre tornava al Molar conduint el meu Corsa per la carretera amb en Toni Clapés al costat i la Carme Bou asseguda als seients del darrere.
L’endemà algú va comentar la presència d’en Toni Orensanz a la vetllada del dia abans. I aquest mateix algú va comentar que era l’autor de la biografia del pianista sense braç, la història del qual havia captat la meva atenció a Capçanes. De debò? L’amable convidat del dia abans era la causa que aparegués la història del pianista: vivia a la zona, concretament a Falset (n’havíem parlat la nit abans ell i jo) i se l’havia relacionat amb alguna dada a Capçanes que remetia a la guerra civil, als brigadistes i al pianista manc. Preguntant, em van recordar que a la zona s’hi congregaven, de tant en tant, antics brigadistes que havien lluitat aquí el 1939. Se’ls homenatjava i, malauradament, llei de vida, cada vegada en venien menys. El dia abans no havia prestat atenció al lligam entre els episodis del pianista i les trobades d’homenatge dels brigadistes amb en Toni Orensanz.
Com ja he deixat dit, em commou descobrir les interferències i els vasos comunicants que empenyen la vida endavant. Els fils que trenen les històries i que permeten les connexions en aparença aleatòries i la presència de la casualitat i la ficció en qualsevol circumstància de la vida. En Toni Orensanz va publicar a Columna, l’any 2022, Com vas perdre el braç, Balchowsky? El periodista investiga la vida del músic que va viure a Chicago i que es va dedicar a tocar el piano després de perdre un braç a la batalla de l’Ebre durant la guerra espanyola. Una vida increïble, plena de llums i d’ombres. Una vida atzarosa que el va portar a conèixer gent del showbusiness i a mantenir relacions perilloses amb les drogues.
Un pianista americà que va venir a lluitar al costat de la República espanyola i que a resultes d’això va perdre un braç, però no va deixar de tocar el piano i viure de la música. Com a imatge persistent hi ha la dels cecs que l’escolten embadalits i que no veuen que al músic li manca un braç. Els cecs que s’extasien amb la música que penetra en les seves tenebres i que és bellíssima. Que, la veritat, no importa si és interpretada per una persona amb un o dos braços però que, si ho haguessin sabut, haurien valorat doblement la interpretació prodigiosa d’aquella melodia curativa.
En Toni i la seva dona al Masroig, amb una copa de vi a la mà, donant-me molts records per a l’Ignasi i celebrant la nostra trobada. Els replecs de la realitat. Les connexions amb els atzars i les necessitats de les ficcions.
Al Waldheim German Cementery d’Illinois, s’hi pot llegir això en una làpida de marbre blanc: In memory of Edward Ross Balchowsky (1910-1989). Artist, poet, raconteur, one-armed pianist, veteran of the spanish civil war as a volunteer in the Abraham Lincoln Brigade. Your friends, family and fellow «premature anti-fascist» salute you.