Tremolar com una fulla de poll,
o com els noms quan surten d’una boca.
Aquells que no tanquen, sempre portegen,
travessen la teva indocilitat
com si fos un caminal, la boira baixa
que es rossega com una veu
que s’escampa pel guaret del silenci.
Mires lluny i t’envesteix com un aire
teb d’imminència que et fa tancar els ulls.
De sobte, és com si poguessis passar
una mà per la cresta de la serra,
o fossis la llengua d’un animal
que es llepa ronser l’espinada.
Claves la vista en el paper pautat
de la vinya pelada del pujol:
l’ull és com una arrel que tresca.