tren
-
Des de Capçanes és una línia recta, recta i directa. «En set hores pots arribar a Madrid», ens diuen. Però Madrid què és, si parteixes d’aquí? Un miratge, una alternativa o un malson? M’imagino set hores de llibertat a un no-lloc, com pot arribar a ser el vagó d’un tren. Set hores per devorar llibres, per projectar somnis a la finestra mig bruta del tren, per deixar-se robar els ulls pel paisatge que passa i desfila sense aturall. Jo també voldria anar a Madrid en línia recta, però, en arribar, tot d’una pujaria al tren de tornada cap a Capçanes. Un dia de llibertat fora de l’espai, per retornar, finalment, a «lo mig del món».
-
No queda clar si ve de Madrid i va a Barcelona o a l’inrevés, tampoc si a la parada s’hi atura perquè els viatgers s’hi enfilin o perquè en baixin, tot i que, ben mirat, la majoria de vegades passa de llarg. Tanmateix les vies hi són, i els horaris es poden consultar.
-
Lo tren salvatge que et diu que va tard, però el sents arribar puntual. Darrere les marjades xiula. Llisca amb alegria. Avisa els locals que comencin a travessar la via, que surtin de l’ombra santa de l’estació. Potser el paisatge l’atreu més que el de les ibèries. Lo tren ha fet d’hospital en moments decisius i ara fa de càstig llarg dels madrilenys o catalans humils que volen comunicar-se i travessen el país fent diagonal pel Priorat. Tal vegada és una excursió gratuïta per la ruta del vi: vinya, marjal, arbre, vinya, ginestera, vinya, tractor, vinya, vinya a cops de «tu-tup, tu-tup, tu-tup».
