La Carme Perelló, ja es veu de seguida, no és dona de quedar-se a casa. Per això quan sortim amb ella a la balconada que és el mirador del poble, a part d’ensenyar-nos el pantà, amb els seus anacrònics i inquietants cignes, los cisnes, per anar pedalant per damunt l’aigua, a part d’això i les vistes cap al sud i l’est i l’oest, també ens ensenya l’estació de trens i el corriol que hi porta. Queda apartat dels Guiamets, el tren. Però la Carme sap els horaris, com tota la gent que ho necessita. Hi ha lo primer tren, l’últim tren, i també lo tren de Caspe. No cal dir hora exacta si algú us ha de venir a esperar a l’estació. Al Priorat els horaris són amables, humanitzats. Arribaré amb lo tren de Caspe. Ja està entès. El món és a l’abast. Les coses tenen nom. La vida agafa un sentit. O a mi m’ho sembla.