«Ple de verema era lo trull»
Spill o Llibre de les Dones
Sovint pensa en cada trull
amb una set tota llengua i bromera.
Els palparia cec com una polseguera
quan li puja la mort a consciència
i no pot despullar-se la pell
ja de tan usada i aspra,
ni fer fora, com un gos perdut,
l’amor submís que el legitima
a favor del gest captiu i caut
de les estacions, la fortuna i els actes.
En aquell paradís d’innocència
—samsó, garnatxa, merlot, picapoll—
no coneixia, potser, els tendríssims racons
dels sexes més lluents i amables,
ni la sang esmolada dels assassins,
però sí aquest desig persistent
i arrapat de ser absolutament tot,
aquesta pluja de viure a cor de vi,
diguen el que diguen tots els oracles.