Des d’aquella trinxera de l’ermita de sant Pau, situada en aquella talaia incomparable, els mandos republicans veurien acostar-se les tropes franquistes. També veurien molts capaltards gloriosos, perquè des d’allí el sol de ponent és majestuós. Mentre miraven arribar els soldats colpistes, els republicans pensarien en com allò resultava quasi ja irremeiable, com estaven contra les cordes i com s’acabava una època d’esperança, de progrés, d’igualtat social, de lluita per ser un país capdavanter en la ciència i la cultura. Amb aquells soldats que arribaven amb el sol ponent, tot canviava, i la desfeta semblava impossible d’evitar. Des d’aquella trinxera encimbellada, des d’on s’albira bona part del país, fins als ports de Tortosa, els generals republicans tindrien aquest sentiment d’angoixa, perquè l’arribada del feixisme conduïa tot un país, tota una cultura, cap a la foscor i l’ostracisme. Ausades que varen lluitar fins al darrer moment per a evitar-ho! Ningú no els pot recriminar res a aquells soldats, que des d’aquella trinxera, potser l’última trinxera, intentaren aturar la caiguda d’un món.