Esperàvem que arribaria encorbatat, amb aires de suficiència i amb un bigoti repentinadet. Però avui dia els alcaldes dels pobles ja no són d’aquests. Ara els alcaldes són joves, porten pírcings a la cella o al nas i arracades a diversos indrets del lòbul de l’orella. I xerren com tu i com jo. Diuen, mireu, aquest és el meu poble, me l’estimo, miro de conèixe’l bé i us el vull presentar. Aquesta font podria ser de Jujol. Aquí hi ha el nucli primer dels Guiamets. Veieu aquestes cases? Se’n diu autoestima, una cosa que abans als pobles costava de tenir. Potser ho feia la mena d’alcaldes que hi havia. Potser ho feia una altra cosa. En fi. Que a la canalla se’ls ensenyava, sobretot, les ganes de marxar corrent del seu poble de seguida que fossin grans. Jo he de dir que a casa em van ensenyar el contrari, a tenir tanta autoestima de poble com fos possible i també una mica d’esperit crític i ganes de millorar. Nanos, aneu amb el cap ben alt! Sentiu? Però l’alcalde dels Guiamets, germà de la nostra valuosa adalil Carme, ens va preguntar: Com ho diríeu, vosaltres, això? Urbanocentrisme? Urbanocèntric? I de seguida vam saber què volia dir. Volia dir allò de, i ara te’n vas cap al teu poble? Vius allà? A quina hora hi arribaràs? I no et fa mandra? Quanta gent sou? Quantes botigues? I has baixat amb cotxe? Amb tren? Sí, home, i amb el carro i els bous, redéuna! Hi deu fer molt fred, oi? Es deu viure molt tranquil, oi? De què treballa la gent? La, gent, redéuna, la gent allà treballa del que li surt, de plegar aulives, de mestre, de gerent, de poeta! I dius que l’estació de tren et queda a més d’un quilòmetre? Que hi ha pocs trens? Que no teniu sales de cinema? Collonses ja t’ho he dit, que no. Tenim un cel ben ras, que deixa veure totes les estrelles. Tenim un aire molt net. Tenim pobles i ciutats a disposició. Que vols unes sabates, doncs cap a Móra la Nova. Que vols un mòbil nou, doncs potser a Reus. Que vols uns mitjons, a Tarragona. Que vols un enciam, a l’hort. Que vols fer una sortideta, Londres.