Quan li vaig dir al meu fill que marxaria uns dies per participar en una trobada d’escriptors al Priorat, se’n va alegrar i em va dir: «Quan ens n’anem?». Resulta que, quan treballo fora (fires de llibres o festivals de titelles) i s’ha de fer nit, marxem en família. Li vaig aclarir que, aquest cop, hi anava sol però que, al tornar, li duria un regal. Un regal. Des que va néixer no s’havia donat el cas d’haver-me d’estar tres dies fora de casa. Així doncs, i més per consolar-me a mi que no pas a ell, volia que el regal fos especial. De seguida vaig caure en el vaixell pirata de Playmobil, hi ha tres models: un de petit, un de mitjà i un de gran (el preu és proporcional a la mida). Jo sabia que al Priorat en Persona hi ha un programa atapeït i estaríem molt ocupats, vaig anticipar-me i vaig anar a una botiga de joguines de Tarragona a comprar el vaixell mitjà. El vaig guardar a la furgoneta, per treure’l a la tornada.
Estant al Molar, quan ens trucàvem al vespre, el nen em preguntava pel regal: que si ja el tenia, que què era... jo reia i li deia que encara no l’havia pogut comprar però que seria un regal petit o, potser, mitjà. Tot això ho explico per crear el context que, tot seguit, vull abordar: la infantesa.
L’últim dia de la trobada d’escriptors es va fer un programa de ràdio (un pòdcast) al casal de Poboleda i presentat per l’Uriol Gilibets i l’Eduard Gener, dos nois de Solsona. El programa s’anomena «Llegir» i barregen humor i literatura, és divertit. Van fer parlar tots els escriptors i adalils. A mi em van preguntar si ja tenia pensada alguna entrada del diccionari i quin és el llibre que voldria escriure i encara no havia fet. La segona pregunta la vaig haver de pensar, finalment vaig respondre: «Doncs, un llibre sobre la infantesa que van tenir els nostres avis i àvies, al camp i vora el mar. Un llibre, però, que interessi a totes les edats». Efectivament, aquest és un llibre que m’agradaria fer però no trobo mai el temps perquè, prèviament, cal un treball de documentació i investigació molt gran. Ara penso, per exemple, que, a la gent del Priorat, els voldria preguntar a què jugaven de petits. Saber-ne els jocs de plaça, les joguines, les històries que escoltaven, les cançons, com anaven a l’escola, què hi feien, fins a quina edat, si els pares els portaven al camp... També voldria saber quan va ser la primera vegada que van veure el mar, quin record en tenen, si van aprendre a nedar. Què menjaven per berenar, anècdotes, alegries, pors, els seus petits tresors...
La infantesa en temps passats és una cosa que m’interessa. Sempre he pensat que una ciutat, un país, una cultura... que vetlla per la gent gran i els infants és una civilització avançada. Pertànyer al «primer món» no s’hauria de mesurar per la riquesa del lloc sinó per la sensibilitat, atenció i recursos vers els col·lectius i edats vulnerables. M’agrada imaginar com els vells d’avui dia, fa un temps, no fa pas tant, també van ser infants. La infantesa dels meus avis no va ser tan diferent de la dels meus pares. En ambdues generacions van passar molt de temps a l’aire lliure, l’imaginari provenia de la narració oral, el joc era lliure, van haver d’ajudar a casa en tota mena de feines. Això ha canviat i la infantesa de la meva generació fa de frontissa entre dos mons perquè els infants d’avui han viscut un gran-gran salt. En moltes coses a millor, en d’altres no pas. No voldria pas jutjar-ho, només ho voldria explicar. Hi ha tres coses que destaco d’aquest «gran-gran salt»: 1) el poc temps que, actualment, els infants passen a l’aire lliure, 2) la presència constant de pantalles i la conseqüent desaparició de la narració oral i 3) la gran quantitat d’activitats dirigides i el temps desmesurat que passen a l’escola i en activitats extraescolars. Això succeeix arreu, a les ciutats és més palpable però als pobles també és evident. Però siguem optimistes perquè hem millorat en moltes coses: accés de tots els infants a la sanitat i educació pública (que, tot i les mancances, són de qualitat), la il·legalització del maltractament i de la violència infantil (a casa i a l’escola), la prohibició del treball infantil (recordem que, fins fa poc, i també dins la família, els fills eren vistos com a mà d’obra barata). Són coses a analitzar però, a més, voldria que fos un llibre/testimoni amb la informació sintetitzada, ben il·lustrat, amb un disseny atractiu... i per a totes les edats. A veure, doncs, quan m’hi poso que el temps passa i, malauradament, es perden veus a qui caldria preguntar.
En acabar el pòdcast ens vam quedar a dinar a Poboleda i vaig compartir taula amb els presentadors i els tècnics del programa, bona gent. Vam menjar, vam xerrar, vam fer les postres i el cafè. Es va fer tard. Tothom es va acomiadar. Abraçades. Vaig pujar a la furgoneta i em vaig encaminar cap a Tarragona. Érem diumenge a la tarda, mitjans de tardor, quan vaig arribar encara era de dia. En entrar a casa vaig fer un petó a la Montse i li vaig donar el regal al xiquet, el va desembolicar amb nervis i emoció. De seguida ens vam posar a jugar.