Com si ho haguessen sabut, em venen a buscar i em regalen la paraula talismà que ha de fer de conclusió del camí per on ens han guiat els adalils i que, amb el pas dels dies, s’ha transformat, com era previsible, en el camí de l’escriptura. Una paraula com un empelt en una vinya: dos fragments vius que s’han de fondre en un de sol. Versar com qui verema. «De finals d’estiu a entrada de la tardor el Priorat és un formigueig de veremadors», m’explica l’Eulàlia. Una condició, la de veremador o veremadora, que equivaldria quasi a un gentilici. Ací en diuen vermar, i ja se sap que «som les paraules que diem», així, en resum i com a recapitulació de tot plegat. Les paraules que diem són els mollons que delimiten un país, un territori: una microreserva de mots, singular i alhora ben fràgil. Amb ganes d’amerar-se de poesia, el grup de Versemadores de Poboleda va pensar que igual que es trau suc del raïm, elles podrien traure suc dels versos i gaudir-ne, des de la coneixença, amb tots els sentits. Veremar i versemar, dues accions que es fonen en la voluntat i el desig de qui, literalment arranca, amb afany, el fruit de la vinya. Per fer-ne vi o fer-ne poema.
Gràcies a l’Eulàlia Bullich per la informació.