De vegades un paisatge és tal com el veus i també tal com el sents. A la font del Mingot, a Poboleda, és les oliveres grises del fons, un ram de vinya sobre llicorella, la mica de bassa verda d’ara i la bassa neta que hi havia quan encara corria l’aigua, quan no l’havien furtada i la canalla passava les hores d’estiu jugant i fent el plaga al seu tros de paradís. I és també l’evocació d’un hort, el més bonic de la comarca: olorós, ordenat al voltant d’un cirerer immens. L’evocació d’un hort i de l’home que l’havia fet i que el cuidava. Es deia Xavier. Un savi de la terra. Anaïs, que és jove, que ha tornat al seu Priorat després de qui sap quant de temps, el recorda i l’enyora i l’explica: «Va morir de càncer... o per la riuada». O? Sí: «Perquè se li va emportar l’hort».