M’agraden els xiprers dels cementiris petits que s’allunyen de les cases dels pobles i s’alcen enmig dels camps, o les muntanyes. M’agrada la seva vitalitat i la seva esveltesa que es dirigeix vers els núvols, tot sobresortint dels murs i dels límits que encerclen i encotillen la mort i el silenci.
M’agrada com esdevenen un far ensenyorit enmig de l’oceà del paisatge de dia. Hom els clissa i els comprèn de lluny estant.
Al cementiri de la Serra d’Almos, allunyat de les cases i dels veïns del poble, hi viuen i hi creixen dues fileres de xiprers que en vertebren i en vigilen l’espai de cap a cap, que donen la benvinguda al visitant i que el conviden a adreçar-se als seus ancestres amb tota la pau, el silenci i la tranquil·litat d’aquest món.