L’ermita de sant Antoni té una bellesa senzilla i recollida. Al fons de la vall s’hi veu Porrera, i si allarguem la vista descobrim Lo Molló, fita geodèsica del país. És un lloc que mou l’esperit, i que anima a conversar amb tu mateix. «On els frares fan el niu, hivern i estiu». Això és ben cert: tant per a Escaladei, com per a tots aquests miradors, a un pas del cel. Joan Miró va dibuixar aquesta ermita, i va fixar al seu costat l’esvelt xiprer, esbrancat fins a mig arbre. Allò li dona un cert aire de ciri pasqual, de flama vegetal on espurnegen tantes coses dels homes. Mire el seu tronc prim, columna vegetal que ha suportat tantes malvestats, tantes tempestes, tantes sequeres, tants moments crítics. Allí s’alça, impertèrrit al pas del temps, tal qual el va dibuixar Miró. Malauradament algú ha perforat el seu tronc per posar unes llums per a il·luminar l’ermita. No estic gens segur que aquella instal·lació encara funcione i per un moment estic temptat d’arrancar-la. El xiprer de Miró es mereix recuperar la seua solemne i alhora discreta silueta. I des d’aquestes ratlles faig un clam perquè això es faça realitat. Salvem, doncs, el xiprer de Miró!